Els filòsofs s’han preguntat quin és el sentit de la vida des de sempre. Els grecs van vincular-la amb l’aire i l’aigua; fins hi tot van inventar-se un concepte tan estrany com l’èter per definir-la. Els filòsofs del renaixement i del barroc van cercar el sentit de la vida en Déu i en la raó. Els alemanys van defensar el superhome com a definició del ésser humà fet a si mateix. Però la autèntica realitat és que… l’ésser humà és com el Fricandó.
Si… heu llegit bé… l’ésser humà és com un bon fricandó. I si hi penseu bé arribareu a la meva mateixa conclusió. El fricandó és un plat que vol calma i tranquil·litat a l’hora de fer-lo. Com nosaltres, per arribar a reeixir hem de prendre’ns el nostre temps i no intentar agafar dreceres que poden espatllar el resultat. El fricandó és el típic plat que et despertava un diumenge al matí quan eres petit. Amb la seva oloreta i el soroll del xup-xup a la cuina de casa mentre la mare el vigilava.
Tot comença amb l’oli d’oliva, posat al foc en una bona cassola de fang. Com la nostra infantesa, aquest producte és la base de qualsevol plat ben fet. Quan tenim l’oli ben calent hi afegim la ceba, que amb el seu punt picant ens pot indicar el inici de la nostra joventut. I com aquesta humil verdura, la nostra joventut és plena de capes embolcallades una sobre l’altre. A sobre d’aquesta base, la qual és fonamental que hagi sortit bé, s’hi aboca la picada. Feta amb la dolçor d’una galeta, la fortor de l’all i el punt amargant de les ametlles torrades, acompanyat tot plegat de la verdor del julivert. Tal volta com el final de la nostra joventut i el inici de la nostra vida adulta. Marcats per les primeres amargors dels problemes i la dolçor dels primers amors. Acte seguit s’hi posa el tomàquet, que donarà color i ho lligarà tot plegat per donar-li al plat una presència única. Com és el que alguns en diuen madurar amb els pas dels primers anys adults, la primera feina, …
Però ara és l’hora de donar-li cos al nostre plat, d’aportar al nostre guisat el punt diferenciador. Ara és el moment de posar-hi la carn de vedella, cuinada en un tomba i tomba que li aporti un punt de cocció. Una carn forta de gust i alhora tendre si la sabem fer correctament. Però dura com una sabata si no la sabem coure amb paciència. Aquest és el punt que pot espatllar el nostre plat irremediablement. Com a la vida, el moment de prendre responsabilitats pròpies i decisions decisives que poden portar-nos pel mal camí. A tot hi això li afegim el brou fins a cobrir-ho tot, com el passar dels anys que van omplint la teva vida d’experiències i records. Quan porta una bona estona fent el xup-xup, és el moment de tirar-hi els bolets. Els més tradicionals diran que han de ser moixernons, cosa que ha de portar a tots els fricandons a ser iguals. Però els que de debò gaudeixen d’aquest plat, saben que s’hi ha de posar els bolets de la zona. Això fa que cada plat tingui un gust diferent, depenent de la zona i del cuiner. Com nosaltres, que a partir de cert moment de la vida ens van afegint els al·licients i els fruits de les nostres decisions. De tot el que hem fet fins aquell moment.
I a partir d’aquí ja és esperar el moment de tancar el foc. De donar per acabat el lent procés de cocció i deixar-lo reposar. I a partir d’aquest moment només ens queda esperar el judici dels que el provaran. Com nosaltres, quan ens apaguen el foc i ens deixen reposar desprès del lent xup-xup de la nostra vida. Només podem esperar que els qui deixem aquí, trobin un bon gust al nostre fricandó.
l'eco de montserrat 