El mercat

Hi ha llocs que et marquen la infància, malgrat la majoria de cops no saps per quin motiu. En el meu cas era el mercat de Santa Caterina, situat en l’estrany aiguabarreig de la via Laietana amb els carrers del Barri Gòtic.  Sempre m’ha fascinat que un lloc tan sòrdid estès al costat del Foment del Treball i de la seu de Caixa Catalunya. Com si aquell món d’altes finances fos un oasi enmig d’un barri a mig camí del gris segle XX i el segle XXI.

Quan entraves pel ample carrer no podies imaginar l’estrany món que t’esperava al final. Només caminar uns metres t’arribava el xivarri dels venedors i el tràfec de les parades al davant del mercat, a la vorera. Parades de joguines i de trastos vells, com deia l’àvia. En entrar, la olor penetrant i forta de les parades et colpia el nas, el picant de les bacallaneries amb la olor de la fermentació de les mil restes de verdures, complementat amb l’olor fèrrica de les carnisseries. Et trobaves en un laberint de carrerons plens de parades, on una polleria convivia amb una verdulaire i un bacallaner. Seguies la teva àvia fascinat per les desenes de persones que veies des de la teva escassa mida. Al costat de mestresses de casa humils, hi trobaves dones empolainades de casa bona, a pocs llocs podies veure coses així. A això s’hi afegia la fascinant barreja de coses que podies veure, ous de totes les mides i colors, verdures estranyes que no entraven a casa i sempre et preguntaves que serien…

Si seguies recorrent bé el laberint podies descobrir el mercat de pageses. Fins hi tot amb l’ull inexpert d’un nen veies la diferència, allí no trobaves parades ni cap mena de taulell. Era una extensió de caixes i caixons curulls de hortalisses i fruites que canviaven segons l’estació de l’any. Allí escoltaves els crits de les pageses intentant atreure la gent a les seves caixes i evitar que s’ho emportés la veïna. En sortir del mercat sempre podies recórrer les botiguetes que omplien els voltants del mercat. Botiguetes de roba, de queviures, petites ferreteries i alguna botiga de llegum on podies emportar-te un pot ben ple de cigrons o mongetes pel dinar. Aquell era el meu mercat de Santa Caterina, el que hem va omplir els ulls i el nas de les primeres impressions de la vida.

Ara havia tornat al mercat, però ja no era el meu mercat. La vella coberta que sempre amenaçava caure havia estat reemplaçada per una espècie de ona multicolor de plàstic. De tota manera vaig apropar-me a les portes del mercat, unes portes que havien canviat ben poc, preparat per sentir de nou la bafarada del mercat al nas. Però ara no se sentia res, només la asèptica bafarada del lleixiu. La meva decepció va créixer en veure la ordenada distribució de les parades, el meu laberint ja no existia. Ara tot eres urnes de vidre pulcrament distribuïdes com en uns grans magatzems. En recórrer el mercat vaig trobar a faltar les pageses, les meves estridents pageses ja no hi eren en aquell pulcre món ordenat. Ja no hi tenien lloc allí, com tampoc en tenien les parades al davant del mercat.

Vaig sortir del mercat amb un punt de tristor, allí tampoc semblava tenir-hi lloc jo. Vaig caminar pels carrerons del voltant del mercat, tragant-me l’amarga decepció quan el vaig veure. Un punt d’alegria va nàixer al meu interior, encara hi era desprès de tants anys. Amagat i sepultat entre la modernor del seu voltant, la vella botiga de llegums. Havia canviat una mica d’aspecte, però no prou com per no poder-hi identificar la meva vella botigueta. I me’n vaig alegrar d’una manera infantil, perquè allí hi havia el meu mercat. Sepultat com la resta de la vella Barcelona, amb la seva olor a mar i fàbrica, en aquella nova versió de disseny. Encara resistint-se a desaparèixer, llesta per ser descoberta pels que saben buscar.