DOS PUNTS DE VISTA

Avui dia de Sant Jordi voldria penjar aquest relat, el qual no és gaire de sant Jordi potser, però que és un experiment tal vegada divertit. Espero que us agradi i us sembli entretingut.

CRIM I CÀSTIG (Els vius)

Tot va començar una nit de Tots Sants a casa del Miquel. Ningú hauria pogut dir quin va ser el motiu que va portar-los a fer-ho, però tots s’hi van apuntar amb l’alegria dels borratxos. Aquella nit van sortir de la casa per escolar-se al Cementiri de la Església veïna, feia anys i panys que ningú s’hi enterrava ni hi entraven. Quan tots van ser dintre, van treure el tauler de la «Oui-Ja», van posar-lo sobre la làpida d’una tomba plena d’heures. Van passar-se els següents vint minuts intentant contactar amb algú enmig de la gresca i la xerinola de tots, fins que el triangle de plàstic es va moure sol. Allò hauria estat suficient per fer-los recapacitar en qualsevol altre moment, però la broma era massa divertida. Van ignorar totes les senyals de perill i continuaren fent broma les hores següents, fins que abans de l’albada van rebre l’advertència final «Els morts no tenen sentit de l’humor». Tan bon punt el triangle de plàstic va anunciar-ho, el més fatxenda del grup va demanar-li on era enterrat. Dues tombes més enllà en direcció a la església, va respondre el tauler, i el fatxenda s’aixecà, es baixà els pantalons i es pixà damunt la tomba. La resta van riure de la ocurrència, portat pels crits del grup, en Xavi va atrevir-se a desafiar el mort.

— Si en vols més, pots venir a casa a buscar-nos.

L’endemà va transcórrer sense grans novetats, només la gran ressaca que tenien tots plegats. Tanmateix, quan el campanar va anunciar les dotze de la nit i el dia va canviar en el televisor, algú va tocar a la porta de la casa. Miquel es va aixecar estranyat i la obrí diligentment, però al carrer no s’hi veia ningú. Únicament una ràfega de vent gelat va entrar mentre tancava la porta i ,des d’on era, va cridar que la canalla del poble els hi volia fer una broma. No havia acabat de parlar que un soroll de trencadissa va sortir de la cuina, s’hi van dirigir tots per trobar-s’hi un escampall de fragments de plats i gots trencats. Un d’ells va dir rient: «sembla que el teu amic ha vingut a buscar-te, Xavi», tots van respondre amb una riallada. No s’havia mort el so del riure que algú va respondre amb un sonor «Sí». Fou suficient com per fer-los amagar darrera del sofà del menjador, però no era una protecció gaire efectiva contra un espectre. El primer en xisclar fou Miquel, quan una mà invisible li esgarrapà tota la esquena. El segon fou Xavi, a la cara del qual hi va aparèixer una mà marcada del no res. Tota la nit va ser una corrua de sons, esgarrapades i cops vinguts del no res.

L’endemà al matí van cremar el tauler i tornaren a les seves llars, esperant deixar el mal-son enrere. Es van convèncer que era producte de la seva imaginació, estaven en la era de la ciència i no a la edat mitjana. Tot semblava anar bé, fins que va transcórrer un any exacte d’aquella nit. A les dotze de la nit del dia 1 de Novembre al 2 de Novembre de l’any següent, el timbre del telèfon va ressonar a casa d’en Xavi. En despenjar va escoltar la veu d’en Miquel plorant, «ajudam Xavi, ha vingut un altre cop i diu que no marxarà». La trucada va tallar-se de sobte, però fou suficient per posar-lo nerviós. El timbre va sonar tres cops més, un per cada hora i per cadascun dels presents aquella nit de feia un any. Finalment algú va trucar a la porta de casa en Xavi, aquest no va obrir, amagat a sota el seu llit com un nen petit. Tanmateix l’havia convidat, per això va entrar a la casa, el noi ho sabia pel fred que notava i les espectrals passes que s’acostaven. Xavi va contenir la respiració, però algú el va arrossegar fora de l’amagatall. Xavi va demanar perdó entre sanglots durant la següent hora mort de por, finalment l’espectre el deixà estar. Xavi exhalà alleujat, però la veu de l’espectre dictà la sentència: «Fins l’any que ve».

CRIM I CÀSTIG(L’Espectre)

El dubte de tota persona sempre ha estat «què hi ha després de la mort?», doncs jo us ho respondré: avorriment. Intenteu passar la eternitat tancat a un cementiri escoltant les queixes de tots els companys i després m’expliqueu si és gaire divertit. Sobretot si estàs en un cementiri abandonat on no hi van ni els gats. Potser teniu sort i podeu passar a l’altra banda, però quan ets un perdulari com jo…això ja és una altra cosa. Per aquest motiu vaig alegrar-me quan vaig veure aquells quatre nois saltar la paret del cementiri.

— Calla, que ara ens divertirem- vaig dir-me.

La veritat és que no vaig trigar gaire a riure, veure com aquells quatre galifardeus intentaven saltar amb la torradora que portaven… va ser impagable. Dos van caure de cap a terra, el tercer va enganxar-se amb un roser i es quedà amb el cul a l’aire; el quart es quedà penjat com una llonganissa durant un quart d’hora. Una vegada a dins, van posar un tauler ple de lletres sobre una tomba. No penseu que estic desconnectat del món modern, malgrat portar més de cent anys mort sé que és una «oui-ja», però no me’n sabia avenir que no utilitzessin un mòbil. Vaig estar hores escoltant les seves rucades, fins que vaig decidir parlar-hi, al capdavall no tenia res millor a fer. La conversa no va ser res de l’altra món, entre la seva borratxera i jo que no me’n sortia amb aquell triangle de plàstic la cosa va perdre una mica de ritme. Finalment vaig voler avisar-los, no tots els morts tenen el meu sentit de l’humor. Quan el més fatxenda de tots, el que s’havia quedat penjat, va demanar-me on era enterrat, vaig saber que era la meva oportunitat de fer realitat una vella fantasia. De seguida vaig comprovar que no em decebria, veure’l pixar-se sobre la tomba d’aquella malparida de sogra meva, compensa qualsevol càstig que m’imposin. Els nois van tenir la amabilitat de convidar-me a casa seva, però els morts no podem passejar pel món de qualsevol manera. Fins i tot nosaltres tenim les nostres normes o això seria can penja i despenja.

Tanmateix vaig anar-hi el dia dos de Novembre, el dia que els morts visitem els vius. Jo mai havia sortit, total per veure els carallots dels meus fills com es gastaven la herència en collonades. Va ser una nit molt divertida, veure’ls saltar i botar cada cop que els tocava era entretingut. Per això vaig tornar-hi l’any següent, estava assegut a la meva làpida quan me’n vaig recordar del noi pixant-se en la meva sogra. Em va entrar enyorament, ves que us he de dir. Va ser tan divertit com l’any anterior, sobretot l’últim que volia jugar a fet i amagar. Espero que l’any que ve s’amagui millor o em decebria, perquè aquestes nits són les que ens donen alegria als esperits perduts com jo.