El Caçador

 

Era una tarda diàfana i en Jan la havia aprofitat per fer la seva activitat preferida, córrer per la muntanya. Després d’haver pujat per la cara nord i assolir el cim en un temps rècord, ara baixava per la vessant sud en direcció al poble, on havia deixat el seu cotxe. La seva manera de moure’s i mirar, indicava a qualsevol observador que estava satisfet d’ell mateix i tot el que la vida li havia donat. A la seva edat era el que es podria dir una persona d’èxit, amb una feina ben remunerada i una casa ben gran. A més tenia una amant d’una bellesa exòtica que el feia l’enveja de tota la oficina. La única addicció que tenia en la vida eren les curses de muntanya. Mentre la resta es mantenia obsessionat amb altres coses molt més nocives, ell s’havia obsessionat amb aquell esport. Fins i tot havia perdut amistats i família a causa de la seva dèria per entrenar. Per això no s’havia lligat mai en cap relació seriosa, no tenia temps pels altres.

Mentre baixava concentrat amb el cronòmetre, va ensopegar amb una pedra i va caure tan llarg com era. En alçar-se va fixar la vista, per primer cop en la seva vida, en el fum que sortia de la xemeneia de l’ermita de Sant Cristòfol. Aquella ermita estava instal·lada al costat d’un penya-segat, arrapada a la roca com si estès a punt de caure. Sempre havia registrat aquell indret com una fita que marcava el temps, per primer cop s’adonava que era habitada.  En Jan va pensar com podia viure algú a aquella ermita deixada de la mà de Déu, sense electricitat ni aigua corrent. En acostar-s’hi va trobar l’ancià ermità assegut a la porta. Aquest el va saludar, com havia fet cada vegada que passava el Jan i estava preparat per ser ignorat com cada vegada que el veia passar. Per sorpresa seva, aquesta vegada en Jan es va aturar i va respondre a la seva salutació. Desprès d’uns breus instants de nerviosisme, va preguntar-li a l’ancià com era que estava en aquell lloc perdut de la mà de Déu. L’home va mirar-lo perplex, finalment va gratar-se la barba i va respondre pausadament.

  • No hi ha cap lloc deixat de la mà de Déu, jove. Recordi que ell està a tot arreu.

Davant aquella resposta en Jan no va poder reprimir una rialla, ell era un home modern que no creia en aquelles supersticions. De tota manera va mirar de ser diplomàtic en respondre: “és una forma de parlar, hem referia que segurament estaria millor més a la vora de algun poble”. El vell el va mirar una estona amb un posat trist, finalment va fer un sospir i li explicà que a la vora d’un poble no podria escoltar-se a si mateix. Afegí que la bellesa de la natura i les muntanyes no tenia res a envejar a cap obra humana. En Jan no l’entenia, per ell la muntanya era simplement el circuit que utilitzava per a les seves curses i deixar clar que era el millor. Veient la seva sorpresa  el vell va dir-li somrient:

  • Deixa que t’expliqui una rondalla d’aquests verals. Temps era temps, un home va anar a missa. La seva única passió era caçar. Podia passar-se tot el dia caçant per aquells móns de déu i només tornava quan se li acabaven les bales. Aquell dia, quan eren al bell mig de la missa, una llebre va saltar de entre els matolls just davant la església. L’home, sense poder reprimir-se, va alçar l’arma i disparà. Havent fallat va sortir corrent al seu darrera atiant els gossos. Tot el poble es va esglaiar de veure’l treure l’arma a la església, però entre el silenci es va poder escoltar les paraules d’un ancià “Si tan ho desitges ho tindràs. Des d’ara i fins a la fi dels temps perseguiràs la teva presa sense parar. No podràs seure ni descansar, no podràs sadollar la teva set ni la teva gana. Però no caçaràs llebres si no que caçaràs les ànimes d’aquells que trobis en el teu camí”. Des d’aleshores corre per aquestes muntanyes perseguint aquells que troba de nit.
  • Ho sento bon home, però no crec pas en aquestes històries. No puc creure que ningú corri per aquests verals durant segles perseguint ànimes, per molt descregut que fos.
  • No es tracta d’una història real jove. Has d’aprendre a mirar el que hi ha amagat. El caçador va ser maleït, no per la seva descreença, sinó per no haver sabut entendre què era allò realment important per ell. I això és el que faig aquí dalt, escoltar el que és important per mi.

En Jan estava convençut que la soledat l’havia trastocat, va posar en marxa altre cop el cronòmetre del rellotge i va acomiadar-se educadament de l’ermità per seguir el seu camí. El vell va contemplar-lo una estona mentre s’allunyava camí avall, quan ja era a una bona distància va contemplar la muntanya. Mirant les altes penyes que com dits coronaven la muntanya, va dir al seu gos: “Em sembla Milú que ens estem quedant antiquats, avui en dia únicament creuen en ordinadors i pel·lícules. No tenen temps per a rondalles”.

Per la seva part, el corredor va seguir el camí sense ni tan sols mirar, es coneixia de memòria cada revolt. Quan portava una estona corrent va trobar-se que l’acció dels últims aiguats i el vent  havien esfondrat una part de les roques d’una paret que hi havia al costat del camí. Un munt de pedres estava escampada al mig camí impedint el pas, disgustat va fixar-se per on podia passar. La paret s’havia derrumbat en tota la seva alçada, deixant un bon esvoranc  i al darrera de l’esvoranc s’obria una vall tancada. A contracor va sentir-se atret per aquell nou indret, podia ser una bona oportunitat per córrer a un indret on mai abans hi havia ficat els peus. Si es ficava allí a dins espatllaria el seu magnífic temps de recorregut, però amb les mans a la cintura va dir-se “Potser aquesta serà la oportunitat de trobar un nou repte per a mi”. L’emoció de trobar una nova zona d’entrenament va fer que el seu instant de dubte i prudència quedés ràpidament ofegat. Va grimpar pel munt de pedres fins arribar a l’altre banda, un cop allí va obrir-se pas entre els boixos i les branques de pins. Per uns instants va pensar si no s’estava ficant de peus a la galleda: “ No pot passar res, quin perill pot haver-hi? Si es fa de nit sempre puc fer campament i baixar demà al matí, a no ser que trobi el caçador perseguint-me pels meus pecats”. Això darrer va fer que rigués en veu alta sense poder evitar-ho.

La sang li bullia dins les venes per l’emoció, a causa d’això no volia ni podia donar la volta. Era tanta la seva ofuscació que no s’adonà de la realitat,  allò no era una vall si no una cavitat excavada en la roca calcàrea. Un forat excavat per l’aigua que s’hi escolava des de tots els voltants i s’hi acumulava. En Jan descendia cada vegada més cap el cul d’aquella espècie de caldera. I just allí hi havia un profund pou a través del qual l’aigua havia trobat un camí de sortida a travès de unes escletxes a la roca.

Ni tan sols quan el terra va desaparèixer de sota els seus peus va advertir el perill en el que estava. Els segons que va trigar en arribar al fons van semblar-li hores i va poder tenir encara un darrer pensament “No m’hauria d’haver deixat portar per la meva obsessió”. L’impacte contra el fons del pou va treure-li del cap aquell pensament. El cap va rebotar-li contra el terra i es colpejà fortament contra un gran roc ocult entre la fullaraca. El cap va esclatar-li en una gran bola de llum en picar, després va perdre el coneixement.

En recuperar el coneixement no podia recordar quant temps havia passat inconscient, només veia la lluna lluint en tota la seva plenitud. Durant uns instants va restar estirat panxa enlaire immòbil, tement descobrir que s’havia partit la columna si intentava moure’s. Però algú allí a dalt havia tingut compassió de ell i va comprovar que tenia la esquena intacte. Passant revista a les seves extremitats va adonar-se que, malgrat les notava totes, el braç esquerra li feia molt mal. En mirar-se’l va notar que el tenia en una posició impossible, indicant clarament que se l’havia trencat. Va maleïr la seva mala sort, com podria participar a la cursa amb el braç trencat? No va pensar en el problema que representava per sortir d’allí.

Va decidir que la seva prioritat era buscar un pal prou recte i fort per a utilitzar-lo de fèrula. Havia de immobilitzar el braç trencat i el primer a fer era col·locar l’os a lloc. Va trigar una bona estona en reunir el coratge necessari per fer-ho i no va ser un procés agradable. En acabar la cura, i amb el rostre banyat en suor, va obligar-se a revisar l’entorn. Era al fons d’un sot, d’uns escassos tres metres de diàmetre amb fulles mig podrides cobrint el fons, a la seva esquerra hi havia el forat pel qual s’escolava l’aigua. Va mirar-lo bé, per si podia sortir per allí, però la certesa que era massa estret es sumava al fet que desconeixia on anava a parar.

Va  mirar amb més detall al seu voltant, en fer-ho va fer un bot de l’ensurt i s’apartà tot el que permetia l’escassa amplitud de la zona. El motiu era la mirada d’una somrient calavera encara subjecte a la seva columna i a la resta del seu esquelet. En Jan va refer-se lentament de la impressió mentre es deia: ”els morts no fan res, burro, pitjor seria si fos un niu d’escurçons”. La part pragmàtica de la seva ment va portar-lo a investigar una mica el que duia aquell mort, potser tindria alguna cosa útil. La roba feia molt que havia desaparegut, únicament una espècie de cinturó de cuir li creuava per sobre de les costelles penjant del que havia estat la espatlla dreta. En fixar-s’hi, va veure els forats on anaven subjectes els cartutxos. En escorcollar els voltants de l’esquelet va tocar una espècie de bastó sota la fullaraca, però en alçar-lo va quedar mirant de fit a fit el parell de canons d’una escopeta. Va deixar-la anar com si fos una serp, al mateix temps un calfred li va recórrer tota l’espinada i llençà una mirada recelosa a l’arma. Quan va aconseguir calmar-se va llençar unes rialles nervioses i en veu innecessàriament alta va dirigir unes paraules al mort:

  • Sembla que finalment he trobat el caçador maleït, eh. Però no crec que puguis caçar gaire ara, je je je.

Encara amb els nervis a flor de pell va passar-se la mà per la cara. Immediatament desprès va tornar a concentrar-se en trobar una manera de sortir d’aquell indret. Una part d’ell deia que podia esperar que algú veiés  l’esfondrament o el trobessin a faltar per casa o a la feina. Però tothom s’havia acostumat a les seves absències per dedicar-se a la seva obsessió per les curses, podia haver de passar uns dies allí i no li feia gràcia. Sospirant va dir-se: “he d’esperar al matí, aleshores ja veure’m com sortir”. Dient això va recolzar-se a la paret per dormir, assegurant-se de jeure ben lluny del seu silenciós company.

Tot just en Jan va aclucar els ulls que un ratolí de camp va sortir del seu cau per furgar entre les fulles buscant cucs. El soroll de fullaraca va fer que Jan obrís els ulls, el ratolí va esmunyir-se cap el seu cau. En Jan va mirar al seu voltant i en no veure res dirigí la mirada cap a l’esquelet durant un instant, “absurd” va dir en veu alta i se’n tornà a dormir. Tot just fer-ho que el soroll es repetí i, com abans, no va veure res de nou. Però la seva mirada insistia en fixar-se en l’esquelet. “Prou! No s’ha mogut, deixa’t estar de rucades, no hi ha cap caçador maleït ni cap esquelet que es mogui” va dir-se.

Durant moltes hores va intentar dormir però es va limitar a fer capcinades involuntàries. Sempre hi havia un soroll que el feia tornar en si i, sempre que això passava, dirigia la mirada al seu sinistre company. Finalment, quan la lluna ja havia recorregut dues terceres parts de la seva trajectòria, va decidir provar de sortir del forat. Malgrat el seu braç lesionat no volia passar-se la resta de la nit allí, atrapat amb un cadàver i veient fatasmes per tot arreu. Va palpar les parets per intentar trobar algun lloc on aferrar-se i utilitzar els sortints per grimpar. Per sort les parets no eren llises i podria enfilar-s’hi com si fos una escala. Eren uns metres d’ ascens lent i difícil, encara més si es compta amb el seu braç trencat. Però mentre s’esforçava es repetia que si no podia dormir no valia la pena esperar al matí.

No havia fet ni una cinquena part del camí quan va aturar-se a descansar en un sortint prou gran com per poder posar-hi el cul. Movia el braç bo, li cremava com si tingués el mismissim infern a dins. Va repenjar-se tan bé com va poder contra la paret i en mirar a baix va trobar-se amb les conques buides de la calavera.

  • S’ha mogut, hauria d’estar a la meva dreta, i està allí davant mirant-me – després d’una pausa va repetir-se.- No siguis estúpid, t’ho sembla, els morts no es mouen- dirigint-se al esquelet va cridar.-I tu que mires! Potser ho faries millor?!

Però la seva veu tenia un tint nerviós, sacsejant el cap va tornar a palpar les pedres per  continuar. No havia avançat ni dos metres quan el vent va passar a través del forat per on s’escolava l’aigua. El soroll que féu recordà fantasmagòricament el riure de algú.

  • És el vent! No és res més que el vent!- va dir-se a si mateix.

Malgrat les seves paraules va accelerar l’ascens, repetint-se un cop i un altre que no era res més que la seva imaginació. La seva respiració va agitar-se fins a tal punt que semblava una manxa i va volar els escassos metres que li quedaven. Des de dalt va girar-se amb un roc a la mà, llest a enfrontar-se a qualsevol terror que sortís d’allà baix… però no hi havia res. Només aquella blanca calavera mirant-lo des de baix.

  • S’ha girat, et juro que s’ha girat!!- deia en veu alta.- Què vols?! No juguis més i vine si ets valent!!.

Però la calavera seguia mirant-lo amb la seva eterna rialla. Llençà el roc lluny i grunyint va córrer sense direcció aparent, només s’allunyava d’aquell forat. Mentre caminava es repetia “he de tornar on tot és lògic i racional”. Va escoltar el soroll d’uns rocs caient i va córrer amb la mirada perduda, buscant un enemic imaginari. Poc després d’iniciar la seva cursa embogida, va dibuixar-se el perfil de l’ermita a l’horitzó il·luminat per la lluna plena. Va avançar apartant els arbustos i les branques baixes, panteixant. Al seu voltant el bosc crepitava i espetegava amb cada ràfega de vent o cada animaló que caminava. Al final de tanta corredissa ensopegà, va girar-se al terra amb la mirada embogida. Esperava un atac en qualsevol moment i es protegia la cara amb el braç sa. Els arbustos es van moure i en Jan va gemegar esporuguit. Va romandre quiet esperant, van passar els minuts… res. “ Has estat tu mateix idiota, eres tu qui feia soroll. I els arbustos, els ha mogut el vent!” va dir-se baixant el braç. Renegant va seguir caminant, però sovint mirava enrere per sobre l’espatlla.

A la llunyania un gos perdut va bordar en veure un petit ocell nocturn a dalt d’un arbre, aquest va respondre-li amb un xiulet d’alarma. Però en Jan va girar-se amb la cara blanca i els pèls de punta. Els ulls del home van perdre la poca racionalitat que tenien. Va córrer sobresaltant-se a cada soroll, somicant que els gossos l’encalçaven. Va caure varis cops, fins que al final es va recolzar a un gran roc i va cridar suplicant perdó. Però no va obtenir resposta, únicament aquell xiulet un cop i un altre. En un balbuceig repetia un cop i un altre: “vol que corri eternament”. Una part d’ell veia la situació amb ironia. Ell que s’havia passat la vida entrenant i guanyant curses per fardar, ara creia córrer la cursa més important de la seva vida. Una cursa contra un enemic implacable, creat per la seva pròpia ment. Va plorar sense poder evitar-ho, però al veure moure’s els arbres s’alçà de nou i va continuar la seva cursa.

Van escoltar-se els espetecs d’uns vells porticons d’una masia abandonada i en Jan va llançar-se a terra creient que li disparaven. Quan van passar uns segons va alçar el cap tímidament mirant al seu voltant. La casualitat va voler que en un arbre proper un campista s’hi deixés un petit mirall, la lluna va reflectir-s’hi i en Jan va veure-hi el seu rostre. En Jan va cridar de pur terror i el cabell se li tornà blanc com la neu. Histèric va cridar que el caçador li havia pres l’ànima: Pensava fermament que el perseguia per emportar-se’l de pet a l’infern, que no compartien pecat? El caçador s’havia obsessionat amb les preses i ell s’havia obsessionat amb les curses.

L’ocell nocturn tornà a xiular i els porticons van tornar a espetegar. En Jan s’aixecà d’un bot i  n’hi va haver prou amb això per fer-lo reiniciar la seva enbogida cursa. Poc després, la ermita aparegué a pocs metres del llindar del bosc i va corre-hi sense dubtar. Va trucar a la porta suplicant que obrissin, per un instant va estar convençut que apareixeria el caçador a l’altra banda del portal. Però l’únic que hi havia era el pobre ermità que va aixecar-se mig endormisca’t amb una espelma a la mà. Va obrir el finestró de la porta per veure qui era i reconegué al corredor d’aquella tarda. En Jan va escoltar com treien el pesat travesser que barrava la porta i obrien el pesat pany.

En Jan va llençar-se a l’interior de la ermita, esporuguit, i va ensopegar amb el graó d’entrada. L’ermità no va tenir temps de badar boca que es va trobar amb en Jan entre els braços, mentre murmurava sobre un esquelet que el perseguia i li havia robat la cara. El pobre vell no entenia res, va intentar fer-lo seure en un dels bancs i calmar-lo. Però en Jan va posar-se a cridar com un posseït, gemegava i s’esgarrapava la cara de pur terror mentre assenyalava cap el bosc. L’ermità va haver-lo de deixar inconscient per evitar que es fes mal. Gratant-se el cap va girar-se cap el descampat que hi havia entre l’ermita i el bosc, no s’hi veia res fora de lloc. Finalment va començar a tancar de nou la porta, mentre es deia que hauria de trucar els mossos i els bombers pel matí per a que vinguessin a buscar-lo. Abans de tancar del tot la porta va mirar per l’escletxa i sacsejà el cap enutjat. Al fons es veia la lletja estàtua que hi havia al davant de la ermita. Un monument a un fosc heroi local, d’alguna guerra oblidada, la qual apuntava eternament a l’ermita amb la seva arma.

  • He d’aconseguir que treguin aquella baluerna o com a mínim li donin la volta.

El vell ermità va tornar a barrar la porta i es girà per veure que feia el jove corredor. Però la nau de l’ermita semblava buida, només la lleu claror de les llànties es movia. En fixar-s’hi bé, li van arribar uns xiuxiuejos inintel·ligibles. En seguir-los, va descobrir que venien de sota de l’altar. En ajupir-se va trobar en Jan arraulit a sota mentre es donava cops de cap contra les columnes que l’aguantaven. En intentar acostar-s’hi, l’ermità ba obtenir una resposta atemorida. En Jan s’apartava tot el que permetia l’escassa  superfície de sota l’altar. Sacsejant el cap, l’ermità va decidir deixar-lo tranquil i se’n tornà al llit.

A l’albada va dir les matines com sempre, ignorant els murmuris que sortien de sota l’altar. Quan acabà va regirar la motxilla d’en Jan, que havia quedat al costat de l’entrada. Finalment va fer una exclamació de triomf i en va treure el mòbil. Allí dalt no tenia telèfon i no podia deixar-lo allí donant-se cops al cap. La trucada a emergències va ser breu, va haver-n’hi prou amb dir que havia acollit un home perdut.

Els primers a arribar van ser els bombers voluntaris del poble, però no van poder solucionar res. Cada vegada que intentaven acostar-se a en Jan, aquest es posava a donar crits i a donar-se cops de cap. Després de dues hores de intents infructuosos van trucar a la central per ràdio demanant reforços. En poca estona es van escoltar les aspes d’un helicòpter que aterrà al pla de davant l’ermita. Van baixar-ne dos infermers i una parella de mossos. Els infermers van haver d’utilitzar dues injeccions d’un potent tranquil·litzant abans de poder treure en Jan del seu amagatall. Els dos mossos van estar agafant notes de les paraules sense sentit que emetia el pacient, intentant treure’n un relat coherent del que havia passat la nit darrera.

Els infermers van lligar-lo a una llitera i se’l van endur cap a l’helicòpter que va enlairar-se en direcció a l’hospital. L’ermità va mirar-se’l en passar amb ulls tristos i sacsejà el cap. El més gran dels dos mossos, que tenia una cinquantena d’anys, se’l mirava des de l’altar. Es gratà la barbeta i va acostar-se-li amb la llibreta a la mà.

  • Sembla que no està en els seus cabals. No entenc que hagi arribat aquí a dalt tot sol i sense que ningú l’hagi vist. A tingut algun comportament violent?- va dir encenent un cigarret i mirant-se’l suspicaç.
  • La primera vegada va ser una mica tibat, però avui en dia… és bastant habitual. La segona vegada estava tan espantat que vaig témer per ell.
  • Així no és la primera vegada que el veu?- va dir fent una calada.
  • A la tarda va passar camí avall. Va aturar-se sorprès que hi hagués una ermita- va mirar el mosso nerviós.- Sé que pot semblar mentida, però aleshores tenia el cabell ben negre. I estava tan sa com vostè o jo.
  • Comprenc- el mosso va mirar a les muntanyes.- Què dimonis va passar entre la tarda i aquesta matinada?- el mosso va donar una altra calada i va mirar les notes, hi havia anotat les dues paraules que més repetia el pacient: “forat” i “caçador”.- Perdonin senyors, per aquí hi ha algun forat?- va dir als bombers.
  • .. forat, forat… no. Hi ha una espècie d’embut a uns minuts camí avall. S’hi acumula l’aigua de tota la zona i s’escola per les pedres a través d’unes esquerdes.
  • Podria haver-hi caigut?
  • No veig com.
  • Home, potser sí. Pujant he vist que la paret dels Penitents s’ha esfondrat.
  • S’ha de ser molt burro per ficar-se per allí.
  • Era de ciutat, Jaume. A saber que va pensar.

El mosso va pensar uns segons, contemplant la muntanya i la llibreta alternativament. Finalment va donar una calada final i, mentre apagava la cigarreta amb la bota, va dir que volia arribar-s’hi. Tres dels bombers i els dos mossos van empendre la marxa camí avall. En arribar fins el lloc on havia caigut en Jan, van poder veure l’esquelet mirant-los somrient des del fons del pou. El veterà mosso va patir un calfred, acte seguit va baixar fins allí despenjant-se amb una cordada.

  • Busqueu si hi ha algun document que l’identifiqui.
  • No crec que trobem res- va dir un dels bombers.- Aquest està aquí des de fa anys i amb les pluges que han caigut es deuen haver emportat qualsevol cosa una mica lleugera.
  • Sembla que se li van trencar les cames- va dir el mosso jove ensenyant les tíbies. Miraré a veure si té la cartera sota del ós coxal.- El veterà va assentir.-Aquí sembla que hi ha alguna cosa.- va dir mentre palpava al costat dels óssos i va treure la escopeta, li va passar l’arma al seu company per continuar l’escorcoll.
  • Sembla que hi ha alguna cosa gravada- va dir el veterà mentre netejava el metall.- Josep… Mateu…ha de ser el seu nom.
  • Podria ser el nom de l’armer- va dir un dels bombers.
  • El nom de l’armer està aquí- el veterà va assenyalar una reconeguda marca d’un armer de luxe.- Aquesta devia ser una escopeta personalitzada.
  • Pobre imbècil, acabar d’aquesta manera al fons del pou- va dir el jove mosso.
  • A quin dels dos et refereixes?
  • Aquest és l’únic mort. L’altre se n’ha sortit.
  • N’estàs segur? –  mentre parlava, es va encendre una cigarreta.

L’endemà, a l’hospital psiquiàtric de Santa Clara, van poder llegir al diari la notícia de la troballa. El infermer de torn va veure el titular de la secció de successos, però no va relacionar-lo amb el pacient de la habitació 203.

“Troben el cadàver d’un caçador desaparegut fa 10 anys”

El cadàver va ser localitzat al fons d’un pou gràcies a la col·laboració d’un excursionista extraviat. Els mossos creuen que el caçador va caure al fons del pou en perdre’s en mig d’una tempesta. Es creu que podria haver mort ofegat, ja que tenia les cames trencades i el indret s’omple d’aigua desprès de cada tempesta.

La família del mort ha declarat que ja s’ho esperaven. L’han definit com un home familiar i alegre, el qual gaudia d’una jubilació anticipada. Per la seva part l’excursionista ha estat traslladat al hospital després d’una crisis nerviosa. S’ha intentat localitzar la seva família, però de moment no s’hi ha pogut establir contacte.”

Va comentar la notícia amb el vigilant, que s’havia aturat en la seva ronda nocturna per fer petar la xerrada. Tots dos van coincidir en alegrar-se per la família del mort i feren burla de com de bruts devia tenir els calçotets el excursionista. El vigilant encara va ventar-se que ell mai hauria patit un atac d’histèria com aquell. El infermer va assentir i, quan el vigilant va marxar, va riure per sota el nas.

Als pocs minuts va aixecar-se per revisar l’estat del pacient nou. A sota del braç hi portava la seva història mèdica. En arribar a la finestra va observar una habitació insonoritzada i sense cap mena de mirall. Estranyat va llegir la nota del metge de guàrdia del sia anterior: “s’han retirat els miralls de la habitació ja que el pacient entrava en estat d’histèria en veure-s’hi reflectit”. Va sacsejar el cap mentre murmurava que cada vegada veia coses més rares. En tornar a mirar va veure com el pacient s’estava arraulit en un racó mentre cantava una cançó infantil. Va allargar la mà i va apagar l’interruptor de la llum, de seguida va escoltar els crits de terror. Sense immutar-se va tornar a prémer l’interruptor, va mirar-se’l una estona més i va continuar la ronda.

En Jan va continuar arraulit en el seu racó. El infermer no va poder veure el canvi que experimentà als pocs minuts de marxar ell. Va aixecar la vista i amb veu ronca va xiuxiuejar:

  • Ets meu… ara ets meu. No et podràs amagar eternament.
  • .. aquí no pots entrar. M’han dit que no pots entrar.
  • De debò creus que pots escapar? Tard o d’hora hauràs d’enfrontar-te a mi.

En Jan va esclatar en xiscles histèrics, cosa que va fer córrer al infermer. Aquest va arribar a la habitació proferint imprecacions, però l’escena que es trobà va deixar-lo mut. El pacient es clavava les ungles a la cara mentre s’intentava arrencar els ulls. Al seu voltant es formava un toll de sang i hauria aconseguit el seu propòsit si el infermer no hagués reaccionat. Va immobilitzar-lo mentre maldava per lligar-lo, finalment el vigilant va aparèixer manilles en mà. Entre tots dos el van aconseguir lligar, els metges van arribar hores després quan la cel·la estava neta i el pacient sedat.

Després de examinar-lo novament i d’intentar comprendre els seus deliris, una nova nota es va afegir al seu expedient: “Mantenir sedat i lligat per la seva pròpia seguretat, risc de suïcidi. Pacient irrecuperable”.

El Caçador

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s