Fa molt temps, en un poble del interior, va arribar-hi una vella trementinaire. Per guanyar-se el pa es dedicava a sanar els malalts i a explicar llegendes a la fonda a canvi d’unes monedes. La nit de la seva arribada explicava als vilatans la llegenda d’una cova embruixada, de on podies sortir-ne amb els teus desitjos complerts. Entre els oients n’hi va haver tres que van veure la oportunitat de canviar la seva sort. La primera era la Maria, una dona d’una quarantena d’anys que havia vist marxar tots els pretendents i ara vivia sola. El segon era en Joan, el captaire del poble que mai havia pogut fer res de bo. El tercer era en Josep, un pagès que tenia el pitjor mas de tota la contrada. Unes terres sorrenques i eixutes de on tot just en treia uns quintars de ordi. Esperonats per la esperança van preguntar a la vella on podien trobar la cova.
- Per quin motiu hi voleu anar?
- Jo vull tornar a sentir l’amor.- va dir la Maria.
- Jo vull deixar de ser pobre.
- Jo només vull poder alimentar la meva família com cal.
- En aquest cas, aneu fins el camí que passa pel Pas del Nord. Un cop allí, pugeu fins l’Estany Llarg i allí trobareu una cova sota una gran pedra negra. Entreu-hi i podreu aconseguir el que desitgeu. Però aneu amb compte, no tot és el que sembla.
Els tres vilatans van tornar a casa seva i van passar-se la nit pensant-hi. En sortir el sol van decidir que no tenien res a perdre, de manera que van emprendre el camí. Van passar moltes penes i treballs per arribar-hi, però sempre tenien en ment el premi que esperaven obtenir. Al cap de molts dies de penúries van arribar al davant de la cova, hi van entrar ansiosos de poder canviar les seves desgràcies. Però tan bon punt van ser a dins van trobar-se amb el pitjor malson que poguessin imaginar. Un gran drac estava allí dormitant, podien veure les escates d’un gris plom moure’s al ritme de la seva lenta respiració. Maria va dir a la resta: “Sóc lleugera i petita, si passo a poc a poc no hem veurà”. De manera que va passar arraconada a la paret i un cop al darrera del drac hi va veure un cofre. Es va concentrar i en veu alta va dir:
- Vull que la meva imatge torni a ser com si tingués vint anys.
Un cop dit això va obrir el cofre i va veure-hi un petit mirall. Nerviosa va mirar-s’hi i va quedar extasiada en comprovar que s’hi veia. Tenia la mateixa pell suau i el rostre bell de quan era una joveneta de vint anys. S’hi va mirar sense parar, extasiada, però quan més s’hi mirava més vella es tornava fins que va convertir-se en pols i el vent se l’endugué. Però a dins el mirall encara s’hi veia la seva cara jovenívola rient.
- Estúpida. Ha desitjat que la seva imatge sigui jove i li ha robat els anys per mantenir l’aspecte.- va dir en Joan.- Jo no cometré el mateix error.
Dient això va imitar la Maria i passà arrambat a la paret, tan silenciosament com va poder. El drac va continuar dormint i en Joan es va poder acostar al cofre. Va mirar-lo amb l’avarícia lluint al fons dels ulls.
- Si demano un cofre ple d’or puc acabar-me’l i tornaré a estar igual. He de ser llest, per tan… desitjo que tot el que toqui es converteixi en or.
Dient això la seva roba es va convertir en or al seu damunt. En Joan encantat va riure satisfet, quan va començar a caminar va veure que no podia. S’havia quedat tancat en un taüt d’or fet amb la seva pròpia roba. Va cridar al seu company per a que l’ajudés, però abans en Josep no pogués moure’s va escoltar-se el riure greu del drac.
- Ja,ja,ja. Jo de tu m’ho pensaria molt petit. El teu company ha demanat poder convertir en or tot allò que toqui. I saps que passarà si el toques?
- Que hem convertiré en or? I moriré!
- Si petit. El teu amic a triat la seva pròpia sort.
- Per que m’ajudes? No estàs aquí per vigilar que no aconseguim els nostres desitjos.
- No, jo visc aquí i tinc aquest cofre en custòdia per tots els mals que ha provocat. Però si vols pots acostar-t’hi i provar sort.
- I hem passarà el mateix que a ells.- En Josep va rumiar una mica i va recordar les paraules de la vella.- La vella trementinaire va dir que no tot era el que semblava. Això vol dir que el cofre no és qui a de donar-nos els desitjos, ets tu potser?
- Jo puc ajudar-te amb la meva saviesa però no regalar-te res. Ets tu qui s’ho ha de guanyar.- En Josep va rumiar una mica i va assentir amb el cap.
- Ja m’està bé. Tinc un mas amb les terres més pobres de tota la contrada i no puc treure’n prou per alimentar la meva família. Que puc fer?.- el drac va rumiar una mica i finalment va respondre.
- Fes que tots els ramats de la zona vagin a pasturar als teus camps durant un any i enterra tots els fems que facin. Passat l’any, planta aquestes llavors de fava i enterra les plantes. Desprès podràs cultivar-hi tot el que vulguis i et donarà collites esplèndides. Però recorda sempre de sembrar-hi una collita de faves cada dos anys.
En Josep li va donar les gràcies al drac i va marxar content. En arribar a casa va fer el que li havien dit, malgrat tots els veïns van riure’s de ell. Però passat els dos anys de esforços i privacions va sembrar-hi blat. Aquella va ser la millor collita de tota la contrada i des d’aleshores el seu mas va ser conegut per les seves excel·lents collites. Molts van ser els qui van preguntar-li quin desig havia demanat a la cova, però ell sempre responia el mateix:
- El que aconsegueixes sense esforç mai aprofita. Tres hi vàrem anar, dos van voler demanar un desig i no van aconseguir viure per gaudir-ne.
l'eco de montserrat 