ELS TRES DESITJOS

Fa molt temps, en un poble del interior, va arribar-hi una vella trementinaire. Per guanyar-se el pa es dedicava a sanar els malalts i a explicar llegendes a la fonda a canvi d’unes monedes. La nit de la seva arribada explicava als vilatans la llegenda d’una cova embruixada, de on podies sortir-ne amb els teus desitjos complerts. Entre els oients n’hi va haver tres  que van veure la oportunitat de canviar la seva sort. La primera era la Maria, una dona d’una quarantena d’anys que havia vist marxar tots els pretendents i ara vivia sola. El segon era en Joan, el captaire del poble que mai havia pogut fer res de bo. El tercer era en Josep, un pagès que tenia el pitjor mas de tota la contrada. Unes terres sorrenques i eixutes de on tot just en treia uns quintars de ordi. Esperonats per la esperança van preguntar a la vella on podien trobar la cova.

• Per quin motiu hi voleu anar?
• Jo vull tornar a sentir l’amor.- va dir la Maria.
• Jo vull deixar de ser pobre.
• Jo només vull poder alimentar la meva família com cal.
• En aquest cas, aneu fins el camí que passa pel Pas del Nord. Un cop allí, pugeu fins l’Estany Llarg i allí trobareu una cova sota una gran pedra negra. Entreu-hi i podreu aconseguir el que desitgeu. Però aneu amb compte, no tot és el que sembla.

Els tres vilatans van tornar a casa seva i van passar-se la nit pensant-hi. En sortir el sol van decidir que no tenien res a perdre, de manera que van emprendre el camí. Van passar moltes penes i treballs per arribar-hi, però sempre tenien en ment el premi que esperaven obtenir. Al cap de molts dies de penúries van arribar al davant de la cova, hi van entrar ansiosos de poder canviar les seves desgràcies. Però tan bon punt van ser a dins van trobar-se amb el pitjor malson que poguessin imaginar. Un gran drac estava allí dormitant, podien veure les escates d’un gris plom moure’s al ritme de la seva lenta respiració. Maria va dir a la resta: “Sóc lleugera i petita, si passo a poc a poc no hem veurà”. De manera que va passar arraconada a la paret i un cop al darrera del drac hi va veure un cofre. Es va concentrar i en veu alta va dir:

• Vull que la meva imatge torni a ser com si tingués vint anys.

Un cop dit això va obrir el cofre i va veure-hi un petit mirall. Nerviosa va mirar-s’hi i va quedar extasiada en comprovar que s’hi veia. Tenia la mateixa pell suau i el rostre bell de quan era una joveneta de vint anys. S’hi va mirar sense parar, extasiada, però quan més s’hi mirava més vella es tornava fins que va convertir-se en pols i el vent se l’endugué. Però a dins el mirall encara s’hi veia la seva cara jovenívola rient.

• Estúpida. Ha desitjat que la seva imatge sigui jove i li ha robat els anys per mantenir l’aspecte.- va dir en Joan.- Jo no cometré el mateix error.

Dient això va imitar la Maria i passà arrambat a la paret, tan silenciosament com va poder. El drac va continuar dormint i en Joan es va poder acostar al cofre. Va mirar-lo amb l’avarícia lluint al fons dels ulls.

• Si demano un cofre ple d’or puc acabar-me’l i tornaré a estar igual. He de ser llest, per tan… desitjo que tot el que toqui es converteixi en or.

Dient això la seva roba es va convertir en or al seu damunt. En Joan encantat va riure satisfet, quan va començar a caminar va veure que no podia. S’havia quedat tancat en un taüt d’or fet amb la seva pròpia roba. Va cridar al seu company per a que l’ajudés, però abans en Josep no pogués moure’s va escoltar-se el riure greu del drac.

• Ja,ja,ja. Jo de tu m’ho pensaria molt petit. El teu company ha demanat poder convertir en or tot allò que toqui. I saps que passarà si el toques?
• Que hem convertiré en or? I moriré!
• Si petit. El teu amic a triat la seva pròpia sort.
• Per que m’ajudes? No estàs aquí per vigilar que no aconseguim els nostres desitjos.
• No, jo visc aquí i tinc aquest cofre en custòdia per tots els mals que ha provocat. Però si vols pots acostar-t’hi i provar sort.
• I hem passarà el mateix que a ells.- En Josep va rumiar una mica i va recordar les paraules de la vella.- La vella trementinaire va dir que no tot era el que semblava. Això vol dir que el cofre no és qui a de donar-nos els desitjos, ets tu potser?
• Jo puc ajudar-te amb la meva saviesa però no regalar-te res. Ets tu qui s’ho ha de guanyar.- En Josep va rumiar una mica i va assentir amb el cap.
• Ja m’està bé. Tinc un mas amb les terres més pobres de tota la contrada i no puc treure’n prou per alimentar la meva família. Que puc fer?.- el drac va rumiar una mica i finalment va respondre.
• Fes que tots els ramats de la zona vagin a pasturar als teus camps durant un any i enterra tots els fems que facin. Passat l’any, planta aquestes llavors de fava i enterra les plantes. Desprès podràs cultivar-hi tot el que vulguis i et donarà collites esplèndides. Però recorda sempre de sembrar-hi una collita de faves cada dos anys.

En Josep li va donar les gràcies al drac i va marxar content. En arribar a casa va fer el que li havien dit, malgrat tots els veïns van riure’s de ell. Però passat els dos anys de esforços i privacions va sembrar-hi blat. Aquella va ser la millor collita de tota la contrada i des d’aleshores el seu mas va ser conegut per les seves excel·lents collites. Molts van ser els qui van preguntar-li quin desig havia demanat a la cova, però ell sempre responia el mateix:

• El que aconsegueixes sense esforç mai aprofita. Tres hi vàrem anar, dos van voler demanar un desig i no van aconseguir viure per gaudir-ne.

LA REVOLUCIÓ

A Seratonia hi havia un aire de canvi entre el poble. Desprès d’anys de submissió i de vexacions a mans del regne veí, havien trobat uns líders que els hi prometien canvis. A la capital es van reunir Seratonins i Seratonines vinguts de tot el país per escoltar les promeses dels seus líders. Mentrestant a la capital dels seus veïns i dominadors els hi havia arribat la notícia del creixent remor revolucionari. Per això van decidir enviar uns censors que farien complir la llei i les normes per part dels Seratonins.

Veient el que estava a punt de succeïr els liders van encoratjar el poble per tal que resistís l’invasor i mantingués viva la revolució. Mentre el poble feia això, ells es tancarien a una sala buida per poder organitzar la revolució i determinar quin havia de ser el futur del poble de Seratonia. Els uns volien establir una comuna on tots serien feliços, els altres volien un païs on les empreses poguessin tenir tot allò que volguessin i els tercers volien un païs on tothom visqués en harmonia en una societat sense lleis ni normes. Van passar dies i setmanes tancats discutint. Cada dia pel matí les portes s’obrien per proporcionar menjar i beure als grans liders de la revolució, desprès es tancaven per no destorbar-los en la seva gran tasca amb el soroll del carrer.

Un any desprès van arribar a un consens de com havia de ser la revolució i la societat que en nasquès. Volien una societat on la propietat fos comuna, els empresaris tinguessin totes les facilitats del món i les normes no existissin. Satisfets i grassos van sortir a anunciar al poble les directrius acordades. Però en apareixer a la plaça van descobrir que la revolució ja havia acabat i una nova bandera onejava al centre.

L’excursionista

L’excursionista baixava pel camí amb pas ràpid quan va caure per un esboranc traïdor. Mentre queia en l’avenc va tenir, encara, temps per un últim pensament: “com no he vist aquest obstacle al meu camí?”. En arribar al fons va notar com els ossos de la cama es trencaven, el dolor va estar a punt de fer-li perdre els sentits. Tenia el convenciment que a ell no podia passar-li res dolent, per quin motiu havia de deixar-se portar pel pànic?

L’avenc era estret i cobert de bardisses, a través de les quals es filtrava un únic raig de llum. Aquest allunyava una mica la foscor i li permeté veure la somrient calavera mirant-lo des del seu davant. La visió de l’esquelet va inquietar-lo, el seu lloc era el cementiri no en el seu sot. “Això no significa res. Algú com jo amb una feina ben pagada, un bon cotxe i una bona casa no pot acabar igual” va dir-se en veu alta per allunyar el fantasma de la por. Per distreure’s va decidir repassar tot el que hauria de fer en sortir del forat. Les visites de feina, les reunions de treball, portar el cotxe al taller per repassar les lletges ratllades que espatllaven la seva pintura. Però aviat s’adonà que tot plegat no era tan important com ell creia. “De que em serveix pensar en tot això si continuo tancat en aquest avenc. Si tingués algú esperant a casa potser ara no hauria de patir per sortir d’aquí” va dir-se en veu alta. Aleshores va dedicar-se a planificar una estratègia amb la qual trobaria algú per poder compartir tots els seus èxits. Va imaginar-se com de bona podria ser aquella nova vida, però aviat s’adonà que no podria canviar res mentre estès allí tancat amb aquella esquelet.

Mirant de nou el seu company d’infortuni va entendre per primer cop que en realitat tenien molt més en comú del que havia pensat en un primer moment. Segur que aquell amic desconegut tenia una història al seu darrera, però ara no tenia res. Va seure al seu costat i li passà el braç per sobre de les ossudes espatlles, com si fossin vells amics. Allà estant va notar créixer la opressió nascuda del coneixement de la poca importància de tot el que tenia i com de tard era per poder-ho canviar. Amb una llàgrima lliscant per la seva galta va enfrontar-se altre cop a les conques buides del seu company i en elles hi va veure la veritat que s’havia negat a si mateix fins llavors.

ELS DOS GALLS

Fa temps, en un corral hi havia dos joves galls. Tots dos eren formosos i ben plantats, totes les gallines es barallaven per atreure la seva atenció. Però un dels dos tenia el neguit de saber si hi havia alguna cosa més a fora de la tanca del seu petit món. L’altre no comprenia aquesta obsessió, allí estaven ben alimentats i cuidats, tenien seguretat i només havien de concentrar-se en acontentar les gallines.
Dia rere dia en Manelet, doncs així es deia el gall díscol, observava el món que hi havia darrere la tanca. Mentrestant el seu amic se’n reia “com vols sortir d’aquí boig? Mira les tanques que hi ha, mai podràs creuar-les. A més, on estaràs millor que aquí, amb el menjar de franc i totes les gallines que vulguis?”. Però en Manelet no podia evitar-ho, cada dia recorria la tanca buscant una escletxa per on sortir fins que un dia va tenir la seva oportunitat. El pagès es va deixar la porta ajustada i en Manelet va sortir sense pensar-s’ho, va inspirar ben fort i va pensar que el món feia la mateixa olor que a dins el corral. No semblava gens diferent, per això va girar-se i va cridar tothom “veniu, sortiu! No passa res, no hi ha monstres ni res terrible. Veniu amb mi” El seu amic el va mirar amb cara de perdonavides “ja t’ho trobaràs, nosaltres ens quedem aquí calentets i ben alimentats”. De tot el corral només una gallina el va seguir, van marxar creuant el camp i van passar molts perills que no explicarem. Però a canvi van veure llocs i paratges que mai haurien somniat. Passat un any van pensar en tornar per dir-li a la resta com de bo era el món d’allà a fora.
Quan per fi van aconseguir tornar al corral on havien crescut van trobar el amic d’en Manelet. Aquest estava gros i ben alimentat, com la resta de gallines. En veure’ls a l’altra banda del tancat ningú els va conèixer, doncs tots dos estaven prims i plens d’esgarrinxades. Tan bon punt el Manelet es va donar a conèixer el seu amic es va riure d’ell “·veus com tenia raó. Que hi has trobat allí afora, a part de gana i perills?” En Manelet els hi va explicar totes les meravelles que havien vist, però ningú del corral semblava voler-se’ls creure. Finalment, el amic d’en Manelet va mirar-se’l compassiu “reconeix-ho Manelet, t’ho has inventat tot. No vols que sigui dit que t’has equivocat, si el món fos tan gran i hi haguessin tantes meravelles ho sabríem”. En Manelet va veure arribar un camió amb el conegut símbol d’un escorxador i rumiant-s’ho un moment va respondre: “Si amic meu, m’ho he inventat tot. Tu tenies raó i jo estava equivocat”.