El Portal

Aquell dia hauria pogut ser un més en la llarga col·lecció de dies grisos que acumulava la Maria. Des de feia una bona temporada tot semblava sortir-li malament, en tots els fronts. Començava a pensar si no seria millor fer com els óssos i hivernar per tornar a sortir quan tot plegat passés. Pensava en això quan un gruixut plec de fulls li va caure al costat, fent que donés un bon salt de l’ensurt. Va dirigir una mirada incrèdula, conscient del mal que hauria pogut fer-li. L’ensurt va donar pas a la còlera:

• Qui pot ser tan imbècil com per llençar un totxo així al carrer?

Va alçar la mirada per identificar el lloc de on havia sortit el paquet, però totes les finestres i balcons eren fermament tancats. Estranyada va mirar aquell plec de folis, intentant escatir qui n’era el responsable. Per acabar de afegir misteri a l’assumpte, el primer foli portava escrit el seu nom i la seva adreça en lletres ben grans. De forma mecànica, portada per la inèrcia de tants anys de treball en una oficina, va recollir el gruixut paquet i se’l emportà a casa.

El paquet va quedar aparcat en una pila de paperassa i propaganda inútil que s’apilava a un racó del seu escriptori. Una pila de documents en espera d’una revisió que no arribaria mai, per més que ella no ho volgués admetre. Així van passar els dies, sense tornar a recordar-se’n del misteriós paquet. Fins unes setmanes desprès del misteriós succés.

Aquell dia, Maria havia tingut un dia especialment dolent. En arribar a casa va llençar la seva bossa amb fúria contra el sofà i es tancà al seu despatx. Anava armada d’una botella de vodka i una col·lecció de pastilles. Estava decidint que fer servir, si les pastilles o l’alcohol, però una nova idea s’obria pas. Per què no fer us de totes dues coses alhora? Podria engegar tot plegat a la merda d’una vegada, acabar amb aquell gris món. Però una cosa la va fer oblidar les seves tenebroses idees; de la pila de papers oblidats en sortia una llum daurada.

A mig camí de la por i la curiositat, Maria va remenar els papers fins localitzar la font de la llum. Aquell paquet ple de papers que li havia caigut a sobre amb el seu nom escrit al primer foli. Va estar a punt de llençar-lo a la paperera, però sense saber com va trobar-se traient els cordons que el mantenien lligat. Va passar el primer foli, amb una expectació que li havia fet oblidar definitivament tot el que havia passat fora d’aquella habitació. En llegir el primer foli, va trobar-se les primeres frases d’una narració. No semblava res de l’altre món, però alguna cosa va fer que continués llegint. Alguna cosa dins seu esperava una mica de màgia que allunyés definitivament la grisor de la seva vida. Una espècie d’explosió de llums i colors que li canviés la vida. Però la màgia no és tan evident com pot semblar. Quan la Maria va alçar breument els ulls del text va trobar-se dins un món diferent, un lloc on els follets i els dracs podien existir. Un lloc on els dolents reben el seu càstig i les princeses podien ser guerrers. Un lloc on tots els seus somnis podien ser realitat, un món infinit.

Va passar-se tota la nit dins d’aquell món, fins que en fer-se de dia va haver d’abandonar-lo. Va guardar curosament el seu portal màgic a un dels calaixos de l’escriptori, el mateix on fins aleshores havien viscut els medicaments. I a partir d’aquell  dia, la vida de la Maria era una mica menys grisa, més acolorida. Perquè sabia que passés el que passés, a casa tindria el seu petit portal especial a aquell món màgic.