L’excursionista

L’excursionista baixava pel camí amb pas ràpid quan va caure per un esboranc traïdor. Mentre queia en l’avenc va tenir, encara, temps per un últim pensament: “com no he vist aquest obstacle al meu camí?”. En arribar al fons va notar com els ossos de la cama es trencaven, el dolor va estar a punt de fer-li perdre els sentits. Tenia el convenciment que a ell no podia passar-li res dolent, per quin motiu havia de deixar-se portar pel pànic?

L’avenc era estret i cobert de bardisses, a través de les quals es filtrava un únic raig de llum. Aquest allunyava una mica la foscor i li permeté veure la somrient calavera mirant-lo des del seu davant. La visió de l’esquelet va inquietar-lo, el seu lloc era el cementiri no en el seu sot. “Això no significa res. Algú com jo amb una feina ben pagada, un bon cotxe i una bona casa no pot acabar igual” va dir-se en veu alta per allunyar el fantasma de la por. Per distreure’s va decidir repassar tot el que hauria de fer en sortir del forat. Les visites de feina, les reunions de treball, portar el cotxe al taller per repassar les lletges ratllades que espatllaven la seva pintura. Però aviat s’adonà que tot plegat no era tan important com ell creia. “De que em serveix pensar en tot això si continuo tancat en aquest avenc. Si tingués algú esperant a casa potser ara no hauria de patir per sortir d’aquí” va dir-se en veu alta. Aleshores va dedicar-se a planificar una estratègia amb la qual trobaria algú per poder compartir tots els seus èxits. Va imaginar-se com de bona podria ser aquella nova vida, però aviat s’adonà que no podria canviar res mentre estès allí tancat amb aquella esquelet.

Mirant de nou el seu company d’infortuni va entendre per primer cop que en realitat tenien molt més en comú del que havia pensat en un primer moment. Segur que aquell amic desconegut tenia una història al seu darrera, però ara no tenia res. Va seure al seu costat i li passà el braç per sobre de les ossudes espatlles, com si fossin vells amics. Allà estant va notar créixer la opressió nascuda del coneixement de la poca importància de tot el que tenia i com de tard era per poder-ho canviar. Amb una llàgrima lliscant per la seva galta va enfrontar-se altre cop a les conques buides del seu company i en elles hi va veure la veritat que s’havia negat a si mateix fins llavors.

L’excursionista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s